Femmes fatales

L’arquetip de femme fatale, tot i que es va construir sobre paradigmes culturals previs, va protagonitzar bona part de l’imaginari sobre les dones artistes de finals del segle XIX i ha arribat als nostres dies. L’arquetip es va construir sobre l’alteritat que oferia l’orientalisme i l’exotisme d’altres cultures a ulls centre-europeus, oferint un model complementari a la dona que representava la nació o la regió. La imatge que es va generar de les femmes fatales va alimentar la idea que la seducció de les dones era una força tan atraient com il·legítima, ja que podia arribar a qüestionar l’autoritat masculina. L’explosió d’aquest arquetip va coincidir amb la generalització de la cultura audiovisual, fet que va generar gran quantitat d’imatges pensades per al consum des de la mirada dels homes. Simultàniament, el model de dones independents que oferia va servir com a referència visual i actitudinal per a l’empoderament per a les dones.

La mescla entre atracció i condemna d’este model es va personificar sobretot a través de les cantants que es dedicaren al cuplet o gèneres afins. Disposem d’incomptables exemples d’aquestes artistes vestides amb elements identificatius de la ‘regió’. De fet, cap a la dècada de 1920, es va anar abandonant la idea de fatalitat per a explotar la vinculació regional, essent ‘La maredeueta’ de Conxa Piquer un dels exemples més demostratius de la tendència.